v = e / t

fotos www.neilcordell.com (thank you)

El cel celest verdós ve caminant per la vorera..., és espès i ajudat pel mateix vent calent que empeny el vol de les papallones del card, s’acosta a una velocitat (v) difícil de precisar. Espai (e) dividit per temps (t). L’espai (e) es divideix en trossets regulars: tant espai (e), tants trossets que queden homogèniament repartits al llarg de la vorera de manera que qualsevol els pot recollir, guardar-los en caixetes de diapositives i, tal com es fa amb els puzles de paisatges idíl·lics, intentar reconstruir-lo tantes vegades com es vulgui.

El temps (t) és diferent, es pot etiquetar i inclús es pot enregistrar, utilitzant codis convencionals, sobre quadradets perfectament regulars de 4 mm de costat, amb la finalitat de recuperar-lo, tornar-lo a encaixar i tenir-lo de nou a punt d’estrenar però encara no s’ha inventat la tecnologia per a fer-ho i mentre això no passi ens hem de conformar amb la observació de les migracions de les papallones del card, que utilitzen el vent calent per a viatjar regularment entre l’Àfrica i Europa, des dels boscos d’Anglaterra fins a les selves del Senegal i tornada, amb parada a Mauritània, el país on les cabres s’enfilen als arbres i els experts en numismàtica aplicada s’espavilen per a confegir teories que expliquin el sincronisme del vol de la papallona del card amb els ritmes, aparentment aleatoris, de pluges torrencials al vessant indi del Himalaia, on fa uns dies s’han equivocat coordinadament el temps (t) i l’espai (e) i el espès cel verdós ha caigut a batzegades desbordant les voreres de la muntanya arrasant carrers, cases, mercats d’altiplà andí, bars i camps de polo.

L’espai (e) s’ha partit per el temps (t) i com a resultat, entre les runes dels carrers de Leh, arrossegades per l’aiguat es poden trobar trossets de sentiments, de mirades, de sensacions que portaven 24 anys convivint amb els venedors, els jocs dels nens, les celebracions d’una victòria de polo i la foto de la parada del mercat que es va escapar d’una caixeta de diapositives i va fer el seu viatge de tornada.

fotos www.neilcordell.com (thank you)

Una bona excusa”

S

ón les 6:30 del matí, fa un fred que pela. És el primer dia de feina i vaig tard. Baixo ràpid les escales buscant la T-10 entre les pàgines del llibre. Deixo el dit petit a la pàgina per a no perdre el punt. Corro cap a l’andana. 0:16 ENTRA. Entro. M’ha anat ben just.

Encara que hi ha poca gent no hi ha seients lliures. M’és igual. Em repenjo al costat de les portes que no s’obren i torno a la lectura. Ahir a la nit em vaig adormir quan la Kristina anava a pujar al tren a Estocolm, en direcció a Paris, amb la pistola del seu fill curosament amagada entre la roba interior de la bossa de ma. El viatge seria més llarg però així evitaria els estrictes controls policials dels aeroports.

El Metro enfila cap a Alfons X mentre jo viatjo, pel subsòl de Barcelona, des de la capital de Suècia fins a Paris, acompanyant a la Kristina en el seu trajecte cap a tancar comptes amb el passat.

Quan el metro alenteix la marxa entre Passeig de Gràcia i Urquinaona, ella està baixant del tren a la Gare d’Austerlitz. Em sembla sentir que que algú parla en francès al meu costat. Soc conscient de que el metro deixa enrere l’estació de Poble Nou però ara no puc deixar-ho. Ja pensaré alguna excusa.

Quan el Metro arriba a La Pau encara em falten 3 o 4 pàgines. Tothom baixa. Camino cap a la sortida acabant els pocs fulls que em queden i intentant no xocar amb ningú. Pujo les escales. No em sorprèn sortir al carrer sota un arquet metàl•lic modernista, al costat de la Place de Clichy, al peu de Montmartre. Miro als quatre costats i la veig a la porta del restaurant Wepler just quan està traient l’arma. Massa tard. Ell baixa del cotxe. Dos trets. És el final.

S’ha acabat. Deso el llibre a la motxilla i vaig pensant l’excusa que donaré per arribar tard el primer dia.

Sense comentaris